Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

He d'esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d'aquesta boia espessa.
He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina.

I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.

I aquesta cadira coixa i atrotinada,
els vells finestrons i la llarga escala
són la gran mentida, perdre l'esperança.
Per això m'aixeco ara que puc encara.

Abrir los ventanales y esperar un nuevo día,/ y encontrar otra vez empañados los cristales,/ como estos ojos míos que a menudo olvidan/ que aún hay luz para enderezar la vida.// Debo borrar las noches de rabia y debilidad./ He de borrar el pensar que siempre nos toca perder,/ mirar mucho más allá de esta niebla espesa./ He de aprender a luchar sin tener ninguna herramientas.// Y el paso del tiempo, horas repetidas,/ van labrando la piel cada vez menos libre./ Sin ganar nada, perder un trozo de vida,/ e irse a la cama haciendo ver que se sueña.// Y esta silla coja y estropeada,/ los viejos porticones y la larga escalera/ son la gran mentira, perder la esperanza/ por eso me levanto ahora que aún puedo.