Gustavo's profileLa Zamarra de GustavoPhotosBlogListsMore  |  Tools Help |
|
September 24 Els veremadors Una canción para la vendimia, dedicada a los vendimiadores, a los de aquí de hoy, a los de aquí de ayer que se tuvieron que ir fuera, y a los que hoy vienen de fuera: Els veremadors Pels voltants de setembre abans que arribi el fred compren el seu bitllet pel al tren de l'esperança. I els hem vist allunyar-se amb la maleta a coll caminant per un moll de l'estació de França... Potser té quatre soques perdudes en un camp. Potser no té ni un pam. Potser no té ni un poble, i dels fruiters del Segre se'n va a arrancar el cotó o a esporgar, i quan no hi ha res més, fa de manobre. Són gent de l'Aragó, de l'Àfrica i del Sud, els veremadors. D'altres van a altres terres abandonant un tros eixut i pedregós que els va deixar el pare. Un tros on dia a dia es van deixar la pell, on es varen fer vells quan no era el temps encara... Un tros de llonganissa, un rosegó de pa i un glop de vi farà més curt el seu viatge. Cadascú amaga un somni, cada qual té un accent, però tota aquesta gent parla el mateix llenguatge. L'idioma del peó. Senzill, dur i a preu fet, dels veremadors. I des que el sol s'aixequi fins que l'amagui el cim, tallar i tallar raïm d'uns ceps que són d'un altre. I a la nit s'arrepleguen per maleir el destí, la palla del coixí que els va menjant la galta. I a l'hivern cap a casa amb quatre duros que han de donar-los el que no dóna el camp del pare. Fins l'any que ve, que tornen amb la maleta a coll a caminar pel moll de l'estació de França. Són gent de l'Aragó, de l'Àfrica i del Sud, els veremadors. Los vendimiadores A mediados de Septiembre/ antes de que llegue el frío/ compran su billete/ para el tren de la esperanza.// Y les hemos visto alejarse/ con la maleta a cuestas/ caminando por un andén/ de la estación de Francia.// Quizás tiene cuatro cepas/ perdidas en un campo./ Quizás no tiene ni un palmo,/ quizás no tiene ni un pueblo,// y de los frutales del Segre/ se van a arrancar el algodón/ o a podar, y cuando no hay/ nada más, hace de peón.// Son gente de Aragón,/ de África y del Sur,/ los vendimiadores.// Otros van a otras tierras/ abandonando un trozo/ enjuto y pedregoso/ que les dejó el padre.// Un pedazo donde, día a día/ se dejaron la piel,/ donde se hicieron viejos/ cuando no era la hora todavía...// Un pedazo de longaniza,/ un mendrugo de pan/ y un trago de vino/ hará más corto su viaje.// Cada uno esconde un sueño,/ cada cual tiene un acento,/ pero toda esta gente/ habla el mismo lenguaje:// el idioma del peón,/ sencillo, duro y a destajo/ de los vendimiadores.// Y desde que el sol sale/ hasta que lo oculta la cumbre,/ cortar y cortar racimos/ de unas cepas que son de otro.// Y de noche se recogen/ para maldecir el destino,/ la paja del cojín/ que les va comiendo la mejilla.// Y en el invierno hacia casa/ con cuatro duros que/ tienen que darles loque/ no da el campo del padre.// Hasta el año que viene, que vuelven/ con la maleta a cuestas/ a caminar por el andén/ de la estación de Francia.// Son gente de Aragón,/ de África y del Sur,/ los vendimiadores. Joan Manuel Serrat TrackbacksThe trackback URL for this entry is: http://albokari.spaces.live.com/blog/cns!61E9B08CEBCBE7EE!8637.trak Weblogs that reference this entry
|
|
|
