Gustavo's profileLa Zamarra de GustavoPhotosBlogListsMore Tools Help

Blog


    March 06

    Vida de Guillem de Cabestany

    Esta es una "leyenda" sobre el trovador Guillem de Cabestany. Como leyenda, tiene muchas falsedades. (para los interesados, el rey nombrado es Alfons I de Aragón) Pongo la leyenda en catalán antiguo, moderno y en castellano (la traducción al castellano es mía). Ha sido tomada de la carpeta del disco Trobadors catalans, dirigido e interpretado por el barítono Antoni Rossell & C. Courtly Music Consort; esta historia es recitada por Josep Piera en antiguo catalán.

    La Vida d'en Guillem de Cabestaing
    en català antic

    Guillems de Cabestaing si fos un cavalliers de l'encontrada de Rossillon, que confina amb Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout prezat d'armas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda, moiller d'en Raimon de Castell Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna, qu'era joves e gaia e gentils e bella, si'l volia ben mais que a ren del mon. E fon dich so a'n Raimon de Catell Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqueric tot lo faich e saup que vers era, e fetz guardar la moiller. E quan venc un dia, Raimons de Castell Rossillon trobet paissan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e'l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo raustir e far a pebrada, e fet lo dar a manjar a la moiller. E quan la dompna l'ac manjat, Raimons de Castell Rossillon li dis: "Sabetz vos so que vos avetz manjat?" Ella li dis: "Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida". Et el li dis qu'el era lo cors d'en Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so qu'ella'l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so auzic, ella perdet lo vezer e l'auzir. E quan ella revenc, si dis: "Seigner, ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarais d'autre". E quan el auzic so, el cors ab s'espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric. E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna qu'en Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e qu'en Raimons de Castell Rossillon avia donat lo cor d'en Guillems de Cabestaing a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e'l relams venc denan lo rei d'Aragon, que era seigner d'en Raimon de Castel Rossillon e d'en Guillem de Cabestaing. E venc s'en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e, quand fo vengutz, si'l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e'ls fetz desfar; e tolc li tot quant avia, e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis de la glesia; e fetz desseignar desobre'l monumen cum ill eron estat mort; et ordenet per tot lo comptat de Rossillon que tuich li cavailler e las dompnas lor vergesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.

    en Català modern

    Guillem de Cabestany fou un cavaller de la contrada del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonés. Fou molt avinent de la persona, molt preuat per les armes, la cortesia i el servei. A la seva contrada hi havia una dama que es deia madona Soremonda, muller d'en Raimon de Castell Rosselló, que era molt noble, ric, dolent, brau, fer i orgullós. En Guillem de Cabestany amava la dama per amor i d'ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i bella, el volia més que res del món. I això fou dit a en Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home irat i gelós, inquirí tot el fet i sabé que era cert, i féu guardar la seva muller. S'esdevingué un dia que Ramon de Castell Rosselló trobà Guillem de Cabestany, que anava sense gran companyia, i el matà; li féu treure el cor del cos i li féu tallar el cap; i el cor el féu portar a casa seva, i el cap també; i féu rostir el cor i cuinar-lo a pebrada i el féu donar a menjar a la seva muller. Quan la dama l'hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què heu menjat?". I ella digué: "No, però m'ha semblat una vianda molt bona i molt saborosa". I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany el que havia menjat, i perquè ho cregués féu portar el cap davant d'ella. Quan la dama va veure i va oir això, perdé la vista i la oïda. Quan revingué va dir: "Senyor, m'heu donat un menjar tan bo que mai més no en prendré un altre". Quan ell ho sentí corregué amb la seva espasa i volgué ferir-la al cap ; però ella corregué a un balcó i es deixà caure, i així morí. I la nova corregué pel Rosselló i per tota Catalunya que en Guillem de Cabestany i la dama havien estat morts tan malament i que en Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dama. Hi hagué gran tristesa per totes les contrades; i la queixa arribà al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló; i féu venir davant seu en Ramon Castell Rosselló; i quan fou vingut el féu empresonar, li prengué tots els seus castells i els féu derrocar; i li llevà tot quant tenia i el féu portar a la presó. I després féu portar Guillem de Cabestany i la dama a Perpinyà i els féu posar en un monument davant la porta de l'església; i féu esculpir sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comptat de Rosselló tots els cavallers i les dames els vinguessin a celebrar l'aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.

    en castellano moderno

    Guillermo de Cabestaño fue un caballero de la comarca del Rosellón, que limita con Cataluña y Narbona. Fue hombre de agradable figura, muy famoso en las armas, la cortesía y el servicio. En su región vivía una dama que se llamaba señora Soremonda, mujer de Ramón Castillo Rosellón, que era muy noble, rico, iracundo, bravo, feroz y orgulloso. Guillermo de Cabestaño amaba a la mujer por amor y sobre ella cantaba y hacía sus canciones. Y la dama, que era joven, alegre, gentil y bella, le quería más que a nada en el mundo. Y eso fue dicho a Ramón Castillo Rosellón; y él, como hombre iracundo y celoso, inquirió todo el suceso y supo que era cierto, e hizo guardar a su mujer. Acaeció un día que Ramón Castillo Rosellón encontró a su paisano Guillermo Cabestaño, que paseaba sin mucha compañía, y le mató; le hizo sacar el corazón del cuerpo y cortarle la cabeza; y el corazó lo hizo llevar a su casa, y también la cabeza; e hizo asar el corazón y cocinarlo a la pebrada e hizo dárselo a comer a su mujer. Cuando la dama lo hubo comido, Ramón Castillo Rosellón le dijo: "¿Sabéis qué es lo que habéis comido?". Y ella dijo: "No, pero me ha parecido una vianda muy buena y sabrosa". Y él le dijo que era el corazón de Guillermo de Cabestaño lo que había comido, y para que lo creyera, hizo llevar delante suya la cabeza. Cuando la dama vio y oyó esto, perdió vista y oído. Cuando volvió en sí, dijo: "Señor, me habéis dado un manjar tan bueno que ya nunca más tomaré otra cosa". Cuando él oyó esto corrió con su espada y quiso herir su cabeza; pero ella corrió hacia un balcón y se dejó caer, y así murió. Y la noticia corrió por el Rosellón y por toda Cataluña, que Guillermo de Cabestaño y la dama habían muerto tan malamente y que Ramón de Castillo Rosellón había dado el corazón de Guillermo a la dama para comer. Hubo gran tristeza en todas las provincias, y la queja llegó al rey de Aragón, que era señor de Ramón Castillo Rosellón y de Guillermo de Cabestaño. Y fue a Perpiñán, al Rosellón; e hizo tvenir ante sí a Ramón Castillo Rosellón; y cuando hubo venido le hizo aprisionar; le quitó todos sus castillos y los hizo demoler; se llevó todo cuanto él tenía y le llevó a prisión. Y después hizo llevar a Guillermo de Cabestaño y a la dama y les hizo poner en un monumento delante de la puerta de la iglesia; e hizo esculpir sobre el monumento como habían sido asesinados; y ordenó que en todo el condado del Rosellón todos los caballeros y las damas vinieran a celebrar el aniversario cada año. Y Ramón de Castillo Rosellón murió en la prisión del rey.

    Comments (1)

    Please wait...
    Sorry, the comment you entered is too long. Please shorten it.
    You didn't enter anything. Please try again.
    Sorry, we can't add your comment right now. Please try again later.
    To add a comment, you need permission from your parent. Ask for permission
    Your parent has turned off comments.
    Sorry, we can't delete your comment right now. Please try again later.
    You've exceeded the maximum number of comments that can be left in one day. Please try again in 24 hours.
    Your account has had the ability to leave comments disabled because our systems indicate that you may be spamming other users. If you believe that your account has been disabled in error please contact Windows Live support.
    Complete the security check below to finish leaving your comment.
    The characters you type in the security check must match the characters in the picture or audio.

    To add a comment, sign in with your Windows Live ID (if you use Hotmail, Messenger, or Xbox LIVE, you have a Windows Live ID). Sign in


    Don't have a Windows Live ID? Sign up

    Que bella leyenda, y triste... pq en muchas de estas leyendas los enamorados siempre tienen un final tan trágico?
    Mar. 6

    Trackbacks

    The trackback URL for this entry is:
    http://albokari.spaces.live.com/blog/cns!61E9B08CEBCBE7EE!1589.trak
    Weblogs that reference this entry
    • None